Microrelat: Metàfora d'una realitat

Hi havia una vegada un rei molt ric i amb un nivell de vida molt elevat, però el seu poble patia molta fam. Un dia un vellet li digué:

- Sa majestat, per què no reparteix les seues riqueses i viandes pel poble perquè aquests puguin menjar i viure amb unes condicions més favorables?

I el rei respongué:

- Ah, no, no! Aquestes riqueses són meues! Ells ja estan avesats a viure amb aquestes condicions, ho superaran. En canvi, jo no podria sobreviure amb menys del que tinc, moriria!

Al cap d’unes setmanes el poble s’infestà d’una greu malaltia i morí tothom; quedant, així, el rei regnant una vila deserta.

Micro-microrelat: Un amic és com de la família

Em vaig trobar l’amic dins l’armari mig vestit – que sempre sona millor. Es va excusar dient que la meua dona l’havia trucat perquè arreglés la junta de l’armari que grinyolava. Avui dia és padrí del meu fill que, curiosament, se li assembla bastant.

Treballant els punts de vista

Narrador protagonista i focalització interna:

 

Jo era l’únic hereu de la família Castellarnau. D’ençà de la mort del meu pare em sentia molt sol perquè, tot i que em distreia amb els nous projectes del port de Tarragona per poder tornar a comercialitzar i, per això, tota la població em donava suport, quan arribava a casa no tenia ningú; una casa tan gran per a una sola persona al final acabes pujant-t’hi per les parets, us ho puc assegurar. Fins que un dia assegut en una de les butaques de vellut porpra del saló principal de la casa, davant la xemeneia veient com saltaven les guspires de foc i espetegaven contra el terra de rombes, aparegué el meu pare; la seva ànima, és clar, perquè ell estava mort. En un primer moment em vaig espantar molt i em vaig acotxar sota la butaca – hi havia molta borra, es notava que allí no netejava ningú–. Ell em digué que restés tranquil, que només venia per advertir-me que anés amb compte perquè les tropes napoleòniques estaven a punt d’arribar a la costa i vindrien a buscar els plànols del port. Amb la seva ajuda ho vaig amagar en un lloc on ningú ho podria trobar, al darrere del quadre de Zeus, al menjador principal, hi vaig fer com una mena caixa forta per a alguna urgència com aquesta. I jo vaig marxar perquè sabia que si no ho trobaven em torturarien fins que digués la veritat.

            Anant passejant per la Part Alta de Tarragona em vaig trobar un vailet que em mirà amb ulls horroritzats i pena com demanant-me ajuda, li digué:

- Què passa vailet?

- Senyor Castellarnau ens has d’ajudar – em contestà amb ulls plorosos.

En aquells  moments un soldat travessà el vailet amb l’espasa i després, la tragué; una sang escandalosa rajava de l’espasa, em vaig quedar perplex amb les cames clavades al terra. Aquell soldat em mirà i em digué: - Suivez-moi!

            El vaig seguir fins arribar a una masia abandonada, allà m’esperaven molts més soldats. Em van tapar els ulls i em van lligar les mans al darrere sense opció de moviment. Estava espantat, però al fons tranquil perquè sabia que l’esperit del meu pare em protegia en algun racó d’aquelles quatre parets.

            No dominava gaire el francès, però el suficient per entendre que em demanaven els plànols de les noves infraestructures portuàries. Jo només deia:

- Je ne sais pas de quoi vous parlez!!

I sentia com una puntada de peu em desfeia l’estómac per dins. I una altra i una altra; i de sobte, un cop de puny em desencaixava la mandíbula. I així contínuament em torturaven i em pegaven una i una altra vegada, durant setmanes...

            Finalment, se’n cansaren i em deixaren allí tirat, deshidratat, sense menjar i mig moribund a causa de les pallisses. Fins que un dia, em cercà un pagès que voltava per allí i em guarí.

            Després d’unes setmanes de repòs i recuperació, vaig anà a cercar els plànols a casa. Estava tot escorcollat, tots els mobles per terra, escultures trencades... van dipositar tota la ràbia que tenien frustrada per no poder aconseguir els plànols en destrossar-me l’habitatge. Però almenys no els havien trobat, encara estaven allí. Així que, el primer que vaig fer va ser anar a cercar l’alcalde de Tarragona. Vam estar dubtant de seguir endavant per por que tornessin a la ciutat, però era injust que tant de sacrifici no dónes cap fruit. Finalment, després d’alguna disputa, vam construir el nou port perquè Tarragona pogués comercialitzar després de tants anys estancada i, així, fer que la ciutat es desenvolupés.

            El setge a Tarragona féu molt de mal i moriren milers de persones. La ciutat visqué mesos sota el dol i la pena dels familiars i coneguts que havien mort, i del sofriment viscut durant mesos.

           

  Narrador objectiu i focalització externa:
 

De repent, la seva boca es desencaixà, estava tot magolat pels cops i hi havia molta sang. Amb els ulls tapats, de mans i peus lligat, sense menjar ni beure, i rebent puntades de peu cada moment, així és com Antoni Castellarnau subsistia aquelles setmanes. Les seves forces defallien per moments, ja no podia ni parlar. Només els deia als soldats:

- Deixeu-me en pau si us plau! Us juro que no sé res d’aquests plànols.

Però no servia de res. Un dels soldats semblava sentir compassió envers aquell pobre desgraciat que potser els mentia o potser no, però que pel que es veia no tenia intenció de dir res sobre els plànols; si no el deixaven en pau o no l’hidrataven un poc, acabaria morint. Aquest volia marxar, ja que no en traurien res,  però el capità i cap de l’operació s’havia encebat amb el noi i no cessava.

- Roman ja n’hi ha prou! Deixa’l en pau, no veus que aquest noi no sap res dels plànols?

- Calla Français o et mataré! Amb aquest cor tan bla que tens mai aniràs enlloc. Penso fer que aquest català parli sí o sí!

Castellarnau no parava de plorar i suplicar. Així que, Français, al cap d’unes setmanes de tortura, va fer saltar l’alarma que a la ciutat la resta de soldats necessitaven suport i que havien d’anar. Així que varen deixar a aquell pobre desgraciat, mig moribund, en aquella masia abandonada.

            Un dia plujós, un pastor anava pel camp pasturant les ovelles. Quan de sobte començà a llampega i decidí refugiar-se a la masia que es veia a la llunyania i semblava abandonada. Quan entrà es trobà a Castellarnau al terra ple de sang i amb la cara desfigurada. Estigué un dies cuidant-lo i donant-li de menjar fins que es revifà.

- Moltes gràcies senyor, li juro que li agrairé el que ha fet per mi amb moltes riqueses – li digué Josep Antoni Castellarnau.

El senyor quedà perplex, li havia salvat la vida a l’hereu de la família Castellarnau, sense saber-ho, i li pagaria amb moltes riqueses.

El senyor Castellarnau marxà corrents a Tarragona a contar-li tot a l’alcalde i, conjuntament, manaren fer les noves infraestructures del port que ajudarien a tirar endavant la ciutat.

 

      Narrador omniscient i focalització zero: 

Tarragona està tranquil·la i serena. Després d’haver rajat molta sang, havia arribat la pau. Ja podia comercialitzar i s’estava desenvolupant, i tot gràcies a la gent que havia col·laborat amb el projecte del port nou, com era Josep Antoni Castellarnau, que gairebé es deixà la vida.

Castellarnau havia sofert la tortura dels soldats francesos durant més d’un mes, l’havien segrestat en una masia abandonada i allí l’havien apallissat dies i dies fins deixar-lo mig moribund amb la finalitat d’intentar treure informació sobre els plànols, però sense èxit i cansats el van deixar allí perquè morís.

Aquest, avisat pel seu difunt pare, havia amagat els plànols per evitar que les tropes napoleòniques els trobessin i poguessin destruir el projecte que tenien de futur per dur la ciutat endavant.

Napoleó assabentat d’aquest projecte va escorcollar tota la casa, però no varen trobar ni els plànols ni l’hereu dels Castellarnau. Així que el buscaren per tota la ciutat. Un dels soldats el va trobar, en aquell moment Josep Antoni Castellarnau estava ajudant a un nen petit que plorava, quan el soldat sense escrúpols travessà al vailet amb l’espasa, deixant el nen al terra rajant sang i agonitzant, una escena realment freda i horrorosa, però real.

Després de més d’un mes a la masia, la resta de soldats es començaren a preocupar quan van veure que el noi amb prou forces respirava; i tot i així no els deia res sobre els plànols, li digueren al cap de l’operació que potser s’havien equivocat de persona o que, realment, no sabia res sobre el tema. Demanaren que el deixés estar, però el cap sota cap circumstancia el deixà; el torturava sense cap mirament ni remordiment. Al final, la resta de soldats van fer un complot dient que els havien cridat de la ciutat perquè anessin i així van aconseguir deixar aquell pobre desgraciat agonitzant i sol en aquella masia, on segurament acabaria morint de forma lenta i dolorosa.

Castellarnau havia aguantat els cops i les injúries com un veritable cavaller, només per salvar la seva ciutat, una gesta memorable. Estava disposat a morir com un màrtir.

Però no fou així, perquè aquest fou salvat i curat per un amable i benèvol pagès reusenc que anava pasturant per la zona, i en l’intent de refugiar-se de la pluja se’l trobà i el guarí. Pobre vellet es passà setmanes al seu costat sense deixar-lo ni un segon sol, donant-li menjar i beure i desinfectant-li les ferides, sense esperar res a canvi, sinó que ho féu per compassió. Però, quan l’Antoni Castellarnau es recuperà, li agraí amb moltes riqueses i viles, aquest tan generós i hereu de la gran herència del seu pare no podia fer menys. Mentrestant les tropes napoleòniques duien a terme un setge a Tarragona, on tenien a tots els ciutadans acorralats i incomunicats. I amb els innocents descarregaven tota la ràbia, matant sense cap finalitat aparent, sinó que ho feien per diversió. Va ser un dels pitjors setges de la història

Finalment, quan Castellarnau pogué tornar a la ciutat el setge ja s’havia acabat i milers i milers d’innocents havien mort. Després d’uns durs mesos de dol, la pau tornà a regnar a la ciutat.

Relats espaciotemporals

-       Lineal:

Estava assegut en una de les butaques de vellut porpra del saló principal de la casa, davant la xemeneia veient com saltaven les guspires de foc i espetegaven contra el terra de rombes. Va entrar el meu pare, en Carles Castellarnau, i com sempre vam començar a discutir sobre la decoració. L’havia elegit jo i no havia estat mai d’acord, sempre amb el mateix – la casa és renaixentista, no veus que no hi pega aquest estil? i aquest quadre de Zeus? Què hi pinta? No n’hi havia cap altre? – em treia de polleguera. No li agradava l’estil neoclàssic que havia incorporat a la casa i que contrastava amb el tardo gòtic i renaixentista que ja tenia. Però tothom estava encantat amb la meva feina i això encara l’empipava més.

            Jo era l’únic hereu dels Castellarnau i, per tant, me n’havia d’encarregar de la casa. Tot i estar mort, l'ànima del meu pare sempre havia estat present i, en el fons, agraïa la seva companyia. Ara era l’encarregat de reunir diners per a les noves infraestructures del port i de guardar els caudals i tota la documentació, és a dir, que el poble confiava en mi perquè feia coses positives i gratificants per a la ciutat, ja que si no tornàvem a comercialitzar de seguida, Tarragona quedaria molt endarrerida econòmicament i deixaria de ser una de les ciutats amb més importància de Catalunya.

            Parlant amb el meu pare, de sobte, es començaren a sentit crits, plors, gent corrent, molt de rebombori. No sabia el que passava. Algú ens estava atacant.

            Sentíem cops a la porta principal, el servei s’amagà espantat, i la porta caigué al terra. Eren les tropes napoleòniques, que ja havien arribat al port de Tarragona, venien a assaltar la ciutat i a prendre les poques riqueses que teníem.

            Jo vaig quedar inconscient, em robaren tota la documentació que reunia sobre el port i algunes riqueses de la casa. Però el pitjor fou el setge que ens mantingué incomunicats i acovardits durant uns mesos i que fou terrible.

            Malgrat l’experiència desagradable que visqué Tarragona, no vam cessar fins acabar el port i poder empentar Tarragona fins al comerç i al desenvolupament.

-          In media res:

De repent, la porta de la entrada principal de la casa Castellarnau caigué a terra. Vaig donar un salt de la butaca i van començar a sortir soldats i més soldats, els quals em van deixar inconscient al terra.

            Passes, cops, plors, crits, brams, desesperació, impotència, pànic... aquest és l’ambient que es vivia el 4 de maig de 1811 a la ciutat de Tarragona.

            Jo estava parlant amb el meu difunt pare sobre la decoració de la casa i sobre els meus negocis relacionats amb les noves infraestructures portuàries per a avançar un pas més en la comercialització de Tarragona. Per això, les tropes napoleòniques vingueren a casa nostra, perquè no volien que cap ciutat de Catalunya progresses.             

           Quan se’n assabentaren, a part d’assaltar la ciutat com moltes altres, vingueren a buscar tota la documentació que els podia aportar informació important sobre els nous plans que portàvem entre mans i, així, poder evitar que es complissin, ja que a ells no els interessava que Catalunya creixés econòmicament i independent.

            El meu pare estava dolgut, l’orgull podia amb ell, ja que mai havia assimilat el meu èxit. Després de la seva mort, no podia suportar que a mi se’m recordés com millor ciutadà que ell, o com el millor Castellarnau de Tarragona. Les coses m’anaven bé, el poble confiava amb mi i estava a punt de treure a Tarragona del pou on havia caigut. El pare sempre havia estat present en ànima dins la casa, rondinant i atrotinant-me amb la decoració i els meus negocis. Però, al final, amb tota la por que vam passar, ell inclòs, es posà una mica de la meva part, no li semblava tan lleig que el seu fill tingués prestigi i guanyés títols, ja que duia el seu cognom i, per tant, també era un orgull per ell.

            Malgrat tots els successos que van esdevenir, cap inconvenient fou suficient i quan s’acabà el cruel i temible setge de les tropes de Napoleó, de seguida ens vam posar altre cop amb el port marítim. Era l’única oportunitat de treure Tarragona endavant i al final, després de molts esforços, ho vam aconseguir.

              

-          Començat pel final:

Un dia tranquil, seré, se respira pau a l’aire fresc de Tarragona. La brisa del mar em dóna bufetades a la cara i em treu un somriure. És tan gratificant estar estirat davant l’infinit i poder observar el progrés aconseguit durant un llarg temps de lluita i treball.

            Fins i tot el meu pare, sempre tan orgullós i envejós, no pot evitar mostrar la seva felicitat enfront la porta que ens obrirà camins cap a un futur molt millor.

            Aquella nit del 1811 va ser terrorífica, tots els carrers de Tarragona tremolaven de por i vessaven en sang les llàgrimes de les milers de persones que varen sofrir l’atac dels francesos. Quan vaig veure la porta principal a terra i un centenar de soldats enfront meu, el cor em bategava a mil i ja no recordo res més, a part de la por que em corria per les venes, ja que em vaig quedar inconscient. El meu pare i el servei es van amagar espantats. I els soldats van escorcollar tota la casa cercant els plànols del port i tot el referent a ell per evitar que poguéssim dur-ho a terme. De totes maneres, no ens vam acovardir pas davant aquella agressivitat, i el nostre pla es va dur endavant i amb èxit.

            Just uns minuts abans de l’atac dels soldats a casa meva, se'm va aparèixer l'espectre del meu difunt pare i ens vam posar a disctutir, com sempre, sobre la decoració de la casa. La qüestió és que mai li ha agradat allò que he elegit jo, segons ell, el nou estil que li he donat no hi diu res amb la casa i llavors trenca l’harmonia. Però fins i tot a ell, el temible setge que dugueren a terme les tropes napoleòniques, i tots els successos arran d’aquest fet, l’han entendrit, ja que últimament no m’empaita tant i diu que l’estil neoclàssic li comença a agradar. A més, està encantat amb la feina aconseguida amb el port marítim, que no fou bufar i fer ampolles, sinó més aviat feixuga. Diu que està molt orgullós de mi, i aquestes paraules m’omplen el pit de coratge i orgull per continuar endavant, ajudant la meva ciutat amb allò que calgui.

Retrat literari de Gabriel Guasch

Els seus ulls profunds i clars amb una sola mirada et diuen més del que voldrien. Gabriel Guasch, poeta vallenc nascut abans de la Guerra Civil, té una carrera molt llarga i dura carregada a les espatlles. És un home més aviat escardalenc amb uns cabells blancs i abundosos per la edat que té, aquesta sort no la té tothom. Uns ulls petits, mig oberts i mig closos com una escletxa, d’un blau transparent. A diferència dels ulls, té un nas que destaca per sobre de la resta de la cara i que crida l’atenció, acompanyat d’unes orelles ben col·locades, però de mida considerable. Les expressions de la cara estan molt marcades pel pas dels anys, les arrugues del seu rostre desprenen confiança i felicitat. Porta unes ulleres grosses,  de pasta i de color negre que encara li empetiteixen més els ulls, fent que gairebé no es pugui distingir el color d’aquests.

Quan parla s’acompanya constantment amb les dues mans juntes, cap aquí i cap allà, que l’ajuden a expressar-se; juntament amb la força de la seua mirada. Mou  efusivament els braços de manera descompassada, fins al punt que els gestos deixen de complir la seua funció, que és la d’acompanyar a les paraules per donar-los més significat i efervescència.

És molt expressiu, de seguida saps si està trist o content, i quan pensa tanca els seus petits ulls i es grata el cap amb la mà esquerra mostrant, així, el seu anell de casat.

Se’l veu un home polit i ben vestit, amb els pantalons de pinça, la camisa i a sobre el suèter. A simple vista es pot apreciar que és molt simpàtic, un home que se sent a gust amb ell mateix i amb el que fa, ja que tota l’estona riu malgrat saber que se li marquen les arrugues i ensenya les seves dents separades, descol·locades i ennegrides per la edat.

Al parlar no vocalitza gaire i parla molt pausadament, s’ha d’estar atent per entendre tot el que diu, fet que contrasta amb la brusquedat dels seus gestos.

Amant de la literatura, és un home documentat i que estudia amb la finalitat d’aprendre més i gaudir del seu temps lliure amb el que li agrada. Tot aquest saber el reflexa en les seues poesies. Ja des de petit llegia obres d’autors com Maragall, Narcís Oller o Verdaguer; i tot i que no va poder estudiar la carrera de Lletres, per motius diversos, sempre li va interessar la poesia i ja des de ben jovenet va començar a escriure. Malgrat la seua maduresa literària mai ha deixat de llegir i adquirir nous coneixement per, així, poder millorar i perfeccionar la seua literatura. Després d’assimilar els clàssics i de reflexionar-hi, busca novetats i experimenta llegint autors com T. S. Eliot, Joan Fuster, Joan Ferraté... i és així com s’aprèn la poesia en totes les seues vessants, llegint-ne de tot tipus. Amb aquestes dades, no és difícil saber que és un home culte i exigent amb ell mateix, és a dir, que no s’acontenta amb poca cosa. Tot i ser una persona molt sabia, intenta superar-se constantment.

Des dels 14 anys que escriu, però mai havia estat conegut. Però tot i que ell escrigués perquè li agradés, sempre és frustrant per a un poeta que porta escrivint tota la vida no veure cap obra seua publicada. Fins que fa uns quinze anys les seues obres van començar a veure la llum i per fi, publicà obres i començà a ser conegut i, per tant, a ser un poeta ple en tots els aspectes.

La seua poesia és de caràcter existencial, és com un mirall on ell es reflecteix. A més, l’equilibri formal i expressiu dels seus escrits i el referent del propi subjecte líric, giren al voltant de la soledat, la recerca personal, la constatació del no-res i de l’absència, la vida i la mort, el record i la nostàlgia o la reflexió sobre el pas del temps.

Per acabar dir que Gabriel Guasch a més d’un gran poeta, tant en la poesia discursiva com en la visual, també és una gran persona que ha lluitat sempre per la nostra llengua, sortint al carrer per organitzar, col·laborar o promocionar diferents tipus d’activitats, programes... amb la finalitat de donar foment a la llengua i cultura catalanes.