Retrat literari de Gabriel Guasch

Els seus ulls profunds i clars amb una sola mirada et diuen més del que voldrien. Gabriel Guasch, poeta vallenc nascut abans de la Guerra Civil, té una carrera molt llarga i dura carregada a les espatlles. És un home més aviat escardalenc amb uns cabells blancs i abundosos per la edat que té, aquesta sort no la té tothom. Uns ulls petits, mig oberts i mig closos com una escletxa, d’un blau transparent. A diferència dels ulls, té un nas que destaca per sobre de la resta de la cara i que crida l’atenció, acompanyat d’unes orelles ben col·locades, però de mida considerable. Les expressions de la cara estan molt marcades pel pas dels anys, les arrugues del seu rostre desprenen confiança i felicitat. Porta unes ulleres grosses,  de pasta i de color negre que encara li empetiteixen més els ulls, fent que gairebé no es pugui distingir el color d’aquests.

Quan parla s’acompanya constantment amb les dues mans juntes, cap aquí i cap allà, que l’ajuden a expressar-se; juntament amb la força de la seua mirada. Mou  efusivament els braços de manera descompassada, fins al punt que els gestos deixen de complir la seua funció, que és la d’acompanyar a les paraules per donar-los més significat i efervescència.

És molt expressiu, de seguida saps si està trist o content, i quan pensa tanca els seus petits ulls i es grata el cap amb la mà esquerra mostrant, així, el seu anell de casat.

Se’l veu un home polit i ben vestit, amb els pantalons de pinça, la camisa i a sobre el suèter. A simple vista es pot apreciar que és molt simpàtic, un home que se sent a gust amb ell mateix i amb el que fa, ja que tota l’estona riu malgrat saber que se li marquen les arrugues i ensenya les seves dents separades, descol·locades i ennegrides per la edat.

Al parlar no vocalitza gaire i parla molt pausadament, s’ha d’estar atent per entendre tot el que diu, fet que contrasta amb la brusquedat dels seus gestos.

Amant de la literatura, és un home documentat i que estudia amb la finalitat d’aprendre més i gaudir del seu temps lliure amb el que li agrada. Tot aquest saber el reflexa en les seues poesies. Ja des de petit llegia obres d’autors com Maragall, Narcís Oller o Verdaguer; i tot i que no va poder estudiar la carrera de Lletres, per motius diversos, sempre li va interessar la poesia i ja des de ben jovenet va començar a escriure. Malgrat la seua maduresa literària mai ha deixat de llegir i adquirir nous coneixement per, així, poder millorar i perfeccionar la seua literatura. Després d’assimilar els clàssics i de reflexionar-hi, busca novetats i experimenta llegint autors com T. S. Eliot, Joan Fuster, Joan Ferraté... i és així com s’aprèn la poesia en totes les seues vessants, llegint-ne de tot tipus. Amb aquestes dades, no és difícil saber que és un home culte i exigent amb ell mateix, és a dir, que no s’acontenta amb poca cosa. Tot i ser una persona molt sabia, intenta superar-se constantment.

Des dels 14 anys que escriu, però mai havia estat conegut. Però tot i que ell escrigués perquè li agradés, sempre és frustrant per a un poeta que porta escrivint tota la vida no veure cap obra seua publicada. Fins que fa uns quinze anys les seues obres van començar a veure la llum i per fi, publicà obres i començà a ser conegut i, per tant, a ser un poeta ple en tots els aspectes.

La seua poesia és de caràcter existencial, és com un mirall on ell es reflecteix. A més, l’equilibri formal i expressiu dels seus escrits i el referent del propi subjecte líric, giren al voltant de la soledat, la recerca personal, la constatació del no-res i de l’absència, la vida i la mort, el record i la nostàlgia o la reflexió sobre el pas del temps.

Per acabar dir que Gabriel Guasch a més d’un gran poeta, tant en la poesia discursiva com en la visual, també és una gran persona que ha lluitat sempre per la nostra llengua, sortint al carrer per organitzar, col·laborar o promocionar diferents tipus d’activitats, programes... amb la finalitat de donar foment a la llengua i cultura catalanes.