Lliçons a una filla

La meua mare sempre ha estat una dona llesta, forta i excepcional, com ella n’hi ha poques. Una dona que sempre visqui per les seues filles, que mai s’enfonsi, que mai perdi les seues forces, que es passi la vida fingint per aparentar, per fer veure que tot va bé... aquesta és una tasca molt difícil, i ella ho va fer a la perfecció.

Ja han passat deu anys des de que la meua mare va morir, ningú s’ho esperava. Ella tenia 35 anys i era jove i tenia salut. Jo estava amb les amigues quan em van trucar dient-me que la meua mare estava a l’hospital en un estat molt dèbil amb possibilitats de morir. Us podeu imaginar quin cop més fort per una noia de 16 anys...

Vaig agafar la moto i vaig anar corrents a veure què havia passat... tenia la cara desfigurada i el cos tot nafrat amb molta sang, recordo veure molta sang, i la sang és molt escandalosa ja sabeu. I aquell va ser el dia que vaig obrir els ulls i em vaig adonar de la crua realitat que vivia la meua mare, i jo que era una noia innocent, encara, no en sabia res.

–Mare, et trobes bé? Et veig pàl·lida… vols que vagi a cridar el metge?

–No Beth, no cal, em trobo molt bé. Vine! Seu al meu costat, vull parlar-te de la vida... potser no hauria d’haver arribar fins aquest punt per fer-te aquesta xerrada, però no he tingut valor de fer-ho abans i ara que em veig al bord de la mort, sento l’obligació de contar-te tots els errors que he comés perquè tu no els facis... o els sàpigues rectificar abans i no com jo...

–Però mare què dius? Quins errors? Tu sempre has estat una persona assenyada i que ha obrat bé, o almenys a mi m’has ensenyat aquests valors.

–No nena, hi ha moltes coses de la meua vida que no saps.

I em va començar a explicar...

Jo era una noia innocent, que encara jugava a nines: a vestir-les, pintar-les i inventar-me històries d’amor amb elles... típics jocs en les nenes de 14 anys, perquè en 14 anys ets una nena per molt que algunes es pensin ser grans.

En aquells temps i en un poble tan petit, on tothom es coneixia, com Roquetes, obrien la discoteca de tarda perquè poguéssim anar els adolescents. I totes les meues amigues s’arreglaven i anaven. El dilluns de matí em contaven les seues batalletes a la discoteca com si fossin grans...

Jo, en canvi, preferia quedar-me el diumenge la tarda amb els meus pares, pujàvem al port i caminàvem mentre xarràvem, i sempre m’enduia les nines a sobre per si de cas.

Durant la setmana tenia molta faena, entre les classes de piano, de guitarra, d’atletisme i l’institut... no donava abast!! I el diumenge era el dia de descans amb els pares. M’agradaven els diumenges!

Fins que un dia les amigues em van convèncer d’anar a la Karibú, la discoteca del poble, per desconnectar de tanta faena. Al final perquè callessin vaig acceptar, tot i que al meu pare no li feia gens de gràcia em va deixar amb la condició que a les nou del vespre em vindria a buscar davant la porta.

Vam quedar totes a casa la Vanesa, i les meues amigues es van començar a pintar els morros, els ulls... també es posaven mini falda i talons, però què feien? Si érem nenes encara!!

–Va Maria! Enrotlla’t i posa’t guapa que aquesta nit lliguem!!

Com que lliguem? Però què es pensaven…! Però si no ho feia se’n riurien de mi. Quina pressió filla i que ruca vaig ser. Una sempre ha de fer el que vol, mai s’ha de sentir coaccionada a fer res i menys per unes nenes i per por a ser una marginada a l’escola, MAI, aquesta és la primera lliçó que et dono.

Però aquella nit va ser una de les millors de la meua vida. Estàvem ballant i bevent al mig de la pista, elles només volien fer-se veure davant dels grans i provocar els nois. Jo només pensava en marxar a casa, però feia el mateix que elles.

I allí a la barra estava ell... el Caïm... i que maco era! Amb la seua xupa, els seus texans cenyits, el cigarret a la boca, el seu somriure fanfarró... i totes les noies mirant-lo.

Ens vam creuar les mirades i des d’aquell moment vaig quedar hipnotitzada, allò sí que va ser amor a primera vista filla!!! Segona lliçó: no creguis mai amb l’amor a primera vista... és una farsa.

Aquell noi es va fixar amb mi, només amb mi! Una noia de 14 anys que encara no havia sortit de l’ou, quan ell era un noi molt ben plantat i totes les noies de la comarca li anaven darrere. Era un bala perduda... i ja saps que a les noies sempre ens agraden els més dolents.

Va venir a parlar amb mi, em va convidar a un combinat, mare meua! El meu primer combinat! Aquella tarda la meua vida va donar un gir de 180 graus. El Caïm em deia unes paraules tan boniques, que mai ningú m’havia dit: que era molt bonica, que l’havia deixat bocabadat, que mai havia vist una noia tan maca com jo, que em volia conèixer... em vaig enamorar bojament.

I aquella setmana vaig estar en boca de tota l’escola “la Maria va amb el Caïm, el noi aquell tan guapo, i li trau deu anys! Que fort!”. Em venia a buscar amb la seua moto a l’escola, érem el centre de totes les mirades. I la meua autoestima va començar a pujar pels núvols. Em creia important, popular...

Vaig començar a mirar-me la roba que em posava, a maquillar-me com una mona, anava amb un noi gran i jo també ho havia de semblar. El Caïm em venia a buscar quan entrava a l’escola i marxàvem tot el matí a la volta... així durant mesos.

I les meues notes van baixar escandalosament, els professors es preocupaven, no anava ni a piano ni a guitarra i tampoc a atletisme. Només existia ell,  vivia per ell. Estava al meu món, vivint una experiència inexplicable, única!

Però un dia vaig arribar a casa contenta, feliç... i els meus pares m’esperaven al menjador. L’escola havia trucat a casa contant tot el que passava, estaven molt i molt enfadats! La seua nena, la seua petitona de 14 anys, filla única, anava amb un noi que li treia 10 anys, amb un gamberro, un delinqüent, i estava llançant la seua vida, el seu futur per un precipici.

Jo en aquell moment no ho entenia, jo l’estimava! No era mala persona, i ell també m’estimava a mi, si aprovaven la meua relació aniria a classe i estudiaria, però l’havien d’aprovar! Però, evidentment, no ho van fer. Tercera lliçó filla: fes cas els teus pares, sempre voldran el millor per tu i, el més important, sempre saben que és el millor per tu.

Els meus pares, sempre tan sobre protectors amb la seua nineta, em van tancar amb pany i clau. Potser en van fer un gra massa. Tots els matins m’acompanyaven fins a dins de la classe, a migdia em venien a buscar dins de la classe, per la tarda igual, tots els professos estaven al corrent que si no em veien havien de trucar de seguida i no podia sortir de casa si no era en companyia dels meus pares. No podia fer res! I, evidentment, no podia veure el Caïm.

Em vaig passar nits i nits plorant desconsoladament. La meua mare em deia: – Filla, és el millor per tu, aquest noi no és una bona influència i et portarà pel camí equivocat. Ara ets una nena i no ho veus, però algun dia em donaràs les gràcies!

Fins que un dia vaig tenir una gran idea, jo era molt intel·ligent, saps? Sí, ho era. I a les dos de la matinada quan els meus pares estaven dormint profundament, vaig agafar un tornavís i vaig traure la tela mosquitera de la finestra. Vaig ser ràpida i silenciosa. I vaig anar a buscar el Caïm al local, un magatzem que tenia llogat amb els amics.

Quan em va veure, la seua cara pagava! Es va quedar molt sorprès, però molt content de tornar-me a veure després de mesos sense saber res de mi. Em va explicar que tots els dies anava a l’escola per poder veurem, però sempre anava acompanyada dels meus pares, no entenia el que passava fins que les meues amigues li van explicar tot. Se sentia culpable per tot el que m’estaven fent i era molt injust, ell m’estimava i només em volia bé.

Em va portar a casa seua... mai havíem anat! El Caïm podia ser un don Joan amb les noies, però a mi em respectava i no havia intentat fer res més enllà que jo no volgués. Però havia arribat el moment... jo estava preparada i tenia més ganes que mai! Ja havia complit els 15 i, per tant, ja era gran – o això pensava jo en aquell moment.

Vam arribar a casa seua, vivia a un hort amb tota la seua família, les seues tietes incloses. Davant de casa seua hi havia una piscina, sense cap reixa que impedís l’entrada, que era de la seua tieta. Feia calor i em va proposar de banyar-nos. Vaig assentir ràpidament, estava disposada a fer tot el que em digués. Ens vam traure la roba i ens vam banyar nus. L’aigua estava freda i contrastava amb la cremor dels nostres cossos, que es fonien en un de sol. Estàvem més units que mai, formàvem una sola persona, l’aigua s’evaporava mentre ens besàvem i consumàvem el nostre amor boig i adolescent amb passió.

Vaig tornar a casa i vaig col·locar la tela mosquitera amb el tornavís com si no hagués passat res. Aquesta situació es va repetir durant moltes nits. I jo no rendia perquè no podia dormir, però era feliç, i només m’importava això.

Uns mesos després la meua mare rondinava per casa molt neguitosa. Vaig sentir que els meus pares discutien a la cuina:

–Mercè, però que dius? No pot ser! És impossible que hagi passat!

–No ho sé Josep! Ara me l’enduc a l’hospital! Pot ser és normal, per l’edat. A veure què diu el Doctor.

La meua mare em va cridar i vam marxar corrents a l’hospital. No em volia dir que passava, però estava molt, molt angoixada.

El Doctor i la mare xerraven, no podia escoltar res, només sentia la mare cridar i cridar desesperada: “NO POT SER” deia contínuament! No entenia què podia haver passat i què tenia jo a veure amb aquella història.

Em van fer unes proves amb l’orina i ningú em va voler explicar res. Vaig estar una hora tancada a una habitació, sola! Tenia por i no entenia res! Només tenia 15 anys! A un hospital sense saber què cony passava que no podia saber i, què tenia a veure amb la meua salut.

Al final vam marxar i a casa ens esperava el pare, també molt espantat. Vam entrar i la mare va dir “la Maria està embarassada”. QUÈ??? Era cert, feia mesos que no em baixava la menstruació, però no feia ni un any que la tenia i no n’havia fet cas. El meu pare es va aixecar, a pas molt lent es va anar aproximant a mi. I quan em va tenir al davant, em va mirar amb uns ulls de tristesa, decepció, ràbia, por... no sabria explicar-ho, però no he tornat a veure mai més una mirada semblant a aquella. De l’ull esquerre li va rajar una llàgrima i em va girar la cara. Mai, mai el meu pare m’havia pegat, mai!! Recordaré aquell moment, aquella bufetada i aquella mirada tota la meua vida...

No sé com havia pogut passar... és cert que no  havíem utilitzat cap tipus d’anticonceptiu ni protecció d’altra mena, però el Caïm em deia que sabia el que feia i que no em preocupés, que no hi havia risc. Quarta lliçó Beth: mai creguis un home que et digui: “– Tranquil·la maca, jo controlo!” Perquè és mentida!

Havia de parlar amb el Caïm abans que ho fessin els meus pares, però com? No vaig poder... L’endemà vam anar tots tres al restaurant del poble, que era dels pares del Caïm, per parlar de l’assumpte. Vam arribar allà i el Caïm hi era, quina vergonya! Volia que em tragués la terra, volia desaparèixer en aquell moment. Els meus pares van explicar que m’havia quedat embarassada i que, evidentment, no avortaria, era un delicte! Però que on en menjaven tres també en podien menjar quatre, que no es preocupessin de res. Però amb la condició que el Caïm no em tornés a tocar mai més! Quina ràbia, parlaven de mi com si no hi fos present, i deien el que havia de fer sense consultar-m’ho abans! Val que era una nena, però tampoc era idiota! El Caïm en sentir aquelles paraules del meu pare es va accelerar molt. No ho podia permetre.

–Però Senyor Fatsini, jo estimo molt la seua filla. Sé que tinc molt mala fama aquí al poble i amb raó, i és molt raonable que vulgui protegir la seua filla dels nois com jo. Però li prometo que me l’estimo moltíssim, que vull ocupar-me del meu fill i que canviaré. Em casaré amb ella i formarem una família. Treballaré el que calgui per traure’ls endavant i que la Beth pugui seguir estudiant. I aquest dret no me’l pot negar, aquest fill també és meu.

El meu pare es va quedar bocabadat, mai s’hagués imaginat que un noi com el Caïm volgués centrar el cap i ocupar-se de les seues obligacions. Jo ja li deia que m’estimava de veritat i no em creien. Clar que una cosa és dir-ho i una altra molt diferent fer-ho!

Al cap de dos mesos ens vam casar, abans que tot el poble se n’adonés que estava embarassada, hagués estat una bomba per a les veïnes. El meu pare no ens va dirigir la paraula fins que va nàixer la nena, però havíem aconseguit el que volíem: ESTAR JUNTS!

Les coses al principi sempre són molt boniques, saps? Però sempre s’acaben torcent, i la nostra no va tardar molt en fer-ho. Jo em vaig haver de deixar els estudis, temporalment, perquè amb el sou del teu pare no n’hi havia prou. La teua germana es passava el dia i la nit plorant i vivíem en un pis molt petit que ens cobraven una bestialitat de lloguer, però no teníem altra opció. Uns mesos després, el teu pare va començar a fer les seues marxes nocturnes i a deixar-me a mi sola amb la nena i la casa. El venien a buscar els col·legues i no podia dir que no perquè se’n mofaven d’ell. I quan arribava tot borratxo...

–Et sembla bonic? Jo treballant com una burra i sense poder dormir, cuidant sola la nena!! I tu te’n vas a gastar-te els pocs diners que guanyem amb cerveses i no vull saber quines altres coses. I a sobre arribes tot borratxo! D’aquí a tres hores entres a treballar, i com et fotin al carrer no sé què farem.

–Calla!! Tu només t’has de preocupar que la casa estigui neta i ara mateix està feta un merder! Te n’hauries de donar vergonya porca! Inepta! Quina dona m’he buscat deu meu! Una nena que no sap fer ni una truita de patata i m’ho toca fer tot a mi! I a sobre no puc fer unes cerveses amb els amics!

–Estic aprenent a cuinar, d’acord? No puc fer més coses ja, vaig de bòlit! Intento complir amb les meues obligacions el millor que puc! I no anar-me’n de festa com tu!

–De festa, tu? No hi aniràs mai!! Ha ha ha, vine porca! Que t’ensenyaré el que és complir amb les teues obligacions.

Em pegava, m’insultava, m’infravalorava i em violava quan arribava borratxo. Però només era llavors, després es portava molt bé amb mi i amb la nena...

Sí! Això pensava jo i m’he estat enganyant durant molts i molts d’anys fins acabar a l’hospital en aquest estat. Beth, el primer cop que un home et posi una mà al damunt engega’l, no esperis a què hi hagi una segona vegada.

Al cap de tres anys vas venir tu, bonica! No t’esperàvem, però et vam rebre amb molta il·lusió. Ja havíem estalviat una mica de diners i ens vam poder comprar una casa perquè en aquell piset els quatre no cabíem.

Tot anava bé: teníem casa, cotxe, dos nenes precioses, faena fixa i jo havia pogut acabar els estudis obligatoris fent classes nocturnes. Però el Caïm continuava amb les seues escapades amb els amics, els seus sopars i el seu masclisme innat! La dona a casa netejant i amb les nenes, no podia anar mai amb les amigues, ni de sopars, ni de dinars, res! En canvi, ell, l’home de la casa, el mascle ibèric, pot fer el que li doni la real gana.

Durant anys he estat aguantant pallisses i cops, i desigualtat social a casa meua amb un home que m’ha portat per on vol i més, però que l’he estimat amb bogeria. I què havia de fer? Amb dos nenes a coll, amb una miserable faena... si hagués marxat de casa no haguéssim pogut acampar mai! No tenia recursos per traure dos nenes endavant! I per a mi el primer sempre heu estat vosaltres, tu i la teua germana, sempre!       

–Però mare sí que el pare té una mentalitat molt tancada i antiga respecte a la dona, per això sempre he dit que jo mai estaré amb un noi masclista perquè ja ho he viscut a casa, però d’aquí a tot això??!! Per què mai ens has contat res? T’haguéssim ajudat! Haguéssim tirat endavant! No haguessis arribat a aquest extrem! Mira’t mare, mira’t!! Mira que t’ha fet el tros de porc del pare! Que farem la Maite i jo si et passa alguna cosa? Mare, si us plau, no et moris...

–No volia que us preocupéssiu. Només t’explico aquestes coses perquè no facis els mateixos errors que jo... he estat una desgraciada tota la meua vida per un amor adolescent, que si hagués fet cas els meus pares no hagués anat més enllà. Però ho va anar i massa... No et preocupes petita, sou molt llestes les dos i sortireu endavant sense mi... sento molt que hagi passat això... ho sento...

–No m’ho puc creure! Mai havia vist el papa amb aquests ulls! Semblàveu tan feliços sempre... Que ruca has estat mare! Per què has tardat tant en contar-m’ho? El papa ha estat un fill de puta amb tu i ho ha de pagar, no es pot quedar així!

–Beth, deixa-ho anar! T’ho he contat perquè no em volia morir amb tot això dins, i perquè sóc la teua mare per cuidar-te i indicar-te el bon camí. Estic segura que mai cometràs els mateixos errors que jo! Ets molt intel·ligent, són uns altres anys i les dones ja no es deixen dominar com ho vaig fer jo... Vaig ser molt estúpida, però era una nena, i després tenia massa lligams amb el teu pare per poder marxar... Espero que em pugueu perdonar. Us estimo molt a les dues...

                                

I va deixar anar el seu últim alè! Necessitava contar, traure de dins seu tot allò que tenia amagat des de feia molts d’anys! Necessitava morir en pau... Sí, la seua vida ha estat una merda, ha sigut una desgraciada, a causa de tots els errors que va cometre. I va entropessar amb la mateixa pedra una i una altra vegada. Li va faltar el valor per seguir endavant o potser no, potser va posar més valor que ningú, perquè va aguantar tots aquests maltractes per poder dur les seues filles endavant i perquè poguessin tenir un futur digne, que només amb ella no haguéssim pogut tenir, o això és el que ella pensava, i no volia arriscar-se per comprovar-ho. No se n’ha penedit mai de res del que va fer en aquesta vida tan mísera, perquè no hauria tingut a les seues petites, que ho van ser tot per ella! Així que no estava disposada a permetre que nosaltres paguéssim els seus errors!

El meu pare va pagar per tot el que va fer i la meua estimada mare va morir en pau, però massa aviat, encara no havia arribat la seua hora. Però bé, no existeix cap màquina del temps per tirar enrere i evitar que passi el que va passar aquell dia. Però sí que puc escriure i contar la història al món perquè tothom tingui constància de les coses que passen, molta gent és ignorant d’aquests casos, i perquè la història de la meua mare quedi immortalitzada en aquests fulls i, per tant, que els seus actes no hagin sigut en va. Mai ho seran perquè li agrairé sempre tot el que va fer per mi, i ho contaré als meus fills, als meus néts i a totes les pròximes generacions de la nostra família.