L’Èlia es troba
a la cuina endreçant tots els trastos de nit, el restaurant ja ha tancat les
seues portes al públic i només queden ella i l’altra cambrera que neteja el
menjador. Mentrestant, l’Èlia pensa i reflexiona sobre la família del senyor
Forcadell i el seu futur, el futur del restaurant... està nerviosa per tot el
que està passant i cavil·la els seus plans per aconseguir com sigui Can Forcadell.
Èlia: Aquests tres em trauen de polleguera. El
Cristian és més gos que el jaure, vendrà el restaurant i s’ho gastarà tot amb festes;
la Clemència és bona noia... sí! però un restaurant és massa gran per a ella; i
l’Andreu... (sospira) ai pobre noi!
la dona el porta per on vol i més! li prendrà tots els quartos i es quedarà amb
el cul més pelat que un mono de fira.
(Cridant
amb eufòria.) Aquest restaurant acabarà sent meu i només meu, amb tota l’herència
que em correspon clar!!
(Un
poc més tranquil·la i amb un to seriós, va reflexionant mentre desa els estris
de la cuina al seu lloc.) Jo sóc la única que l’ha cuidat de veritat, al
vell Forcadell, li he donat companyia i amor, tot el que ell ha desitjat en tot
moment. Sóc la que més s’ha sacrificat per aquest restaurant: treballant hores
i hores i... moltes hores extra... (canviant
el to i fent cara de fastig) aquelles hores eternes, i els pots de viagra
anaven que volaven!!
(Deixa
de moure objectes, es queda pensativa... i continua parlant.) He de
planejar un bon pla, fer-li veure al vell que els seus néts no continuaran
portant el restaurant, perquè el seu somni és que aquest restaurant segueixi
pertanyent a la família Forcadell per molts anys més, però a ells només els
interessa els quartos, els euros!! (Ho
diu amb un somriure malèfic i calculador.) I he de fer que s’adoni de la
veritat, o no, però que almenys pensi que sóc jo la única que complirà el seu
somni. Jo sóc de la família.
(Segueix
calculant el seu pla seriosament.) Amb aquell rus ja està tot pactat. Només
he necessitat dos nits (alçant el to de
veu i rient) i sense cap viagra!!
Li fotre el pèl al vell com a un
lloro, després vendré el restaurant al rus (alçant
el to de veu amb felicitat) per un molt bon preu! I després... (sospira). (Plena d’alegria, amb el rostre exaltat, rient i saltant, diu:) Me
n’aniré al Carib a viure la vida que em mereixo després d’anys de sacrificis i
penyores!!!
De sobte entra
la cambrera i es queda bocabadada, observant la situació.
Èlia: - Què fas tu? Mires alguna cosa? Espero que no t’agradi
parar l’orella darrere les portes o tardaràs dos mesos més en cobrar!
(Remugant
en veu baixa.) Que sàpiga aquesta qui mana aquí, ja fa molts anys que hi
treballo i sóc jo qui porta la batuta!
Ben executat. Potser t'atures una mica massa a les pauses, però és una bona interpretació
ResponElimina