Lliçons a una filla

La meua mare sempre ha estat una dona llesta, forta i excepcional, com ella n’hi ha poques. Una dona que sempre visqui per les seues filles, que mai s’enfonsi, que mai perdi les seues forces, que es passi la vida fingint per aparentar, per fer veure que tot va bé... aquesta és una tasca molt difícil, i ella ho va fer a la perfecció.

Ja han passat deu anys des de que la meua mare va morir, ningú s’ho esperava. Ella tenia 35 anys i era jove i tenia salut. Jo estava amb les amigues quan em van trucar dient-me que la meua mare estava a l’hospital en un estat molt dèbil amb possibilitats de morir. Us podeu imaginar quin cop més fort per una noia de 16 anys...

Vaig agafar la moto i vaig anar corrents a veure què havia passat... tenia la cara desfigurada i el cos tot nafrat amb molta sang, recordo veure molta sang, i la sang és molt escandalosa ja sabeu. I aquell va ser el dia que vaig obrir els ulls i em vaig adonar de la crua realitat que vivia la meua mare, i jo que era una noia innocent, encara, no en sabia res.

–Mare, et trobes bé? Et veig pàl·lida… vols que vagi a cridar el metge?

–No Beth, no cal, em trobo molt bé. Vine! Seu al meu costat, vull parlar-te de la vida... potser no hauria d’haver arribar fins aquest punt per fer-te aquesta xerrada, però no he tingut valor de fer-ho abans i ara que em veig al bord de la mort, sento l’obligació de contar-te tots els errors que he comés perquè tu no els facis... o els sàpigues rectificar abans i no com jo...

–Però mare què dius? Quins errors? Tu sempre has estat una persona assenyada i que ha obrat bé, o almenys a mi m’has ensenyat aquests valors.

–No nena, hi ha moltes coses de la meua vida que no saps.

I em va començar a explicar...

Jo era una noia innocent, que encara jugava a nines: a vestir-les, pintar-les i inventar-me històries d’amor amb elles... típics jocs en les nenes de 14 anys, perquè en 14 anys ets una nena per molt que algunes es pensin ser grans.

En aquells temps i en un poble tan petit, on tothom es coneixia, com Roquetes, obrien la discoteca de tarda perquè poguéssim anar els adolescents. I totes les meues amigues s’arreglaven i anaven. El dilluns de matí em contaven les seues batalletes a la discoteca com si fossin grans...

Jo, en canvi, preferia quedar-me el diumenge la tarda amb els meus pares, pujàvem al port i caminàvem mentre xarràvem, i sempre m’enduia les nines a sobre per si de cas.

Durant la setmana tenia molta faena, entre les classes de piano, de guitarra, d’atletisme i l’institut... no donava abast!! I el diumenge era el dia de descans amb els pares. M’agradaven els diumenges!

Fins que un dia les amigues em van convèncer d’anar a la Karibú, la discoteca del poble, per desconnectar de tanta faena. Al final perquè callessin vaig acceptar, tot i que al meu pare no li feia gens de gràcia em va deixar amb la condició que a les nou del vespre em vindria a buscar davant la porta.

Vam quedar totes a casa la Vanesa, i les meues amigues es van començar a pintar els morros, els ulls... també es posaven mini falda i talons, però què feien? Si érem nenes encara!!

–Va Maria! Enrotlla’t i posa’t guapa que aquesta nit lliguem!!

Com que lliguem? Però què es pensaven…! Però si no ho feia se’n riurien de mi. Quina pressió filla i que ruca vaig ser. Una sempre ha de fer el que vol, mai s’ha de sentir coaccionada a fer res i menys per unes nenes i per por a ser una marginada a l’escola, MAI, aquesta és la primera lliçó que et dono.

Però aquella nit va ser una de les millors de la meua vida. Estàvem ballant i bevent al mig de la pista, elles només volien fer-se veure davant dels grans i provocar els nois. Jo només pensava en marxar a casa, però feia el mateix que elles.

I allí a la barra estava ell... el Caïm... i que maco era! Amb la seua xupa, els seus texans cenyits, el cigarret a la boca, el seu somriure fanfarró... i totes les noies mirant-lo.

Ens vam creuar les mirades i des d’aquell moment vaig quedar hipnotitzada, allò sí que va ser amor a primera vista filla!!! Segona lliçó: no creguis mai amb l’amor a primera vista... és una farsa.

Aquell noi es va fixar amb mi, només amb mi! Una noia de 14 anys que encara no havia sortit de l’ou, quan ell era un noi molt ben plantat i totes les noies de la comarca li anaven darrere. Era un bala perduda... i ja saps que a les noies sempre ens agraden els més dolents.

Va venir a parlar amb mi, em va convidar a un combinat, mare meua! El meu primer combinat! Aquella tarda la meua vida va donar un gir de 180 graus. El Caïm em deia unes paraules tan boniques, que mai ningú m’havia dit: que era molt bonica, que l’havia deixat bocabadat, que mai havia vist una noia tan maca com jo, que em volia conèixer... em vaig enamorar bojament.

I aquella setmana vaig estar en boca de tota l’escola “la Maria va amb el Caïm, el noi aquell tan guapo, i li trau deu anys! Que fort!”. Em venia a buscar amb la seua moto a l’escola, érem el centre de totes les mirades. I la meua autoestima va començar a pujar pels núvols. Em creia important, popular...

Vaig començar a mirar-me la roba que em posava, a maquillar-me com una mona, anava amb un noi gran i jo també ho havia de semblar. El Caïm em venia a buscar quan entrava a l’escola i marxàvem tot el matí a la volta... així durant mesos.

I les meues notes van baixar escandalosament, els professors es preocupaven, no anava ni a piano ni a guitarra i tampoc a atletisme. Només existia ell,  vivia per ell. Estava al meu món, vivint una experiència inexplicable, única!

Però un dia vaig arribar a casa contenta, feliç... i els meus pares m’esperaven al menjador. L’escola havia trucat a casa contant tot el que passava, estaven molt i molt enfadats! La seua nena, la seua petitona de 14 anys, filla única, anava amb un noi que li treia 10 anys, amb un gamberro, un delinqüent, i estava llançant la seua vida, el seu futur per un precipici.

Jo en aquell moment no ho entenia, jo l’estimava! No era mala persona, i ell també m’estimava a mi, si aprovaven la meua relació aniria a classe i estudiaria, però l’havien d’aprovar! Però, evidentment, no ho van fer. Tercera lliçó filla: fes cas els teus pares, sempre voldran el millor per tu i, el més important, sempre saben que és el millor per tu.

Els meus pares, sempre tan sobre protectors amb la seua nineta, em van tancar amb pany i clau. Potser en van fer un gra massa. Tots els matins m’acompanyaven fins a dins de la classe, a migdia em venien a buscar dins de la classe, per la tarda igual, tots els professos estaven al corrent que si no em veien havien de trucar de seguida i no podia sortir de casa si no era en companyia dels meus pares. No podia fer res! I, evidentment, no podia veure el Caïm.

Em vaig passar nits i nits plorant desconsoladament. La meua mare em deia: – Filla, és el millor per tu, aquest noi no és una bona influència i et portarà pel camí equivocat. Ara ets una nena i no ho veus, però algun dia em donaràs les gràcies!

Fins que un dia vaig tenir una gran idea, jo era molt intel·ligent, saps? Sí, ho era. I a les dos de la matinada quan els meus pares estaven dormint profundament, vaig agafar un tornavís i vaig traure la tela mosquitera de la finestra. Vaig ser ràpida i silenciosa. I vaig anar a buscar el Caïm al local, un magatzem que tenia llogat amb els amics.

Quan em va veure, la seua cara pagava! Es va quedar molt sorprès, però molt content de tornar-me a veure després de mesos sense saber res de mi. Em va explicar que tots els dies anava a l’escola per poder veurem, però sempre anava acompanyada dels meus pares, no entenia el que passava fins que les meues amigues li van explicar tot. Se sentia culpable per tot el que m’estaven fent i era molt injust, ell m’estimava i només em volia bé.

Em va portar a casa seua... mai havíem anat! El Caïm podia ser un don Joan amb les noies, però a mi em respectava i no havia intentat fer res més enllà que jo no volgués. Però havia arribat el moment... jo estava preparada i tenia més ganes que mai! Ja havia complit els 15 i, per tant, ja era gran – o això pensava jo en aquell moment.

Vam arribar a casa seua, vivia a un hort amb tota la seua família, les seues tietes incloses. Davant de casa seua hi havia una piscina, sense cap reixa que impedís l’entrada, que era de la seua tieta. Feia calor i em va proposar de banyar-nos. Vaig assentir ràpidament, estava disposada a fer tot el que em digués. Ens vam traure la roba i ens vam banyar nus. L’aigua estava freda i contrastava amb la cremor dels nostres cossos, que es fonien en un de sol. Estàvem més units que mai, formàvem una sola persona, l’aigua s’evaporava mentre ens besàvem i consumàvem el nostre amor boig i adolescent amb passió.

Vaig tornar a casa i vaig col·locar la tela mosquitera amb el tornavís com si no hagués passat res. Aquesta situació es va repetir durant moltes nits. I jo no rendia perquè no podia dormir, però era feliç, i només m’importava això.

Uns mesos després la meua mare rondinava per casa molt neguitosa. Vaig sentir que els meus pares discutien a la cuina:

–Mercè, però que dius? No pot ser! És impossible que hagi passat!

–No ho sé Josep! Ara me l’enduc a l’hospital! Pot ser és normal, per l’edat. A veure què diu el Doctor.

La meua mare em va cridar i vam marxar corrents a l’hospital. No em volia dir que passava, però estava molt, molt angoixada.

El Doctor i la mare xerraven, no podia escoltar res, només sentia la mare cridar i cridar desesperada: “NO POT SER” deia contínuament! No entenia què podia haver passat i què tenia jo a veure amb aquella història.

Em van fer unes proves amb l’orina i ningú em va voler explicar res. Vaig estar una hora tancada a una habitació, sola! Tenia por i no entenia res! Només tenia 15 anys! A un hospital sense saber què cony passava que no podia saber i, què tenia a veure amb la meua salut.

Al final vam marxar i a casa ens esperava el pare, també molt espantat. Vam entrar i la mare va dir “la Maria està embarassada”. QUÈ??? Era cert, feia mesos que no em baixava la menstruació, però no feia ni un any que la tenia i no n’havia fet cas. El meu pare es va aixecar, a pas molt lent es va anar aproximant a mi. I quan em va tenir al davant, em va mirar amb uns ulls de tristesa, decepció, ràbia, por... no sabria explicar-ho, però no he tornat a veure mai més una mirada semblant a aquella. De l’ull esquerre li va rajar una llàgrima i em va girar la cara. Mai, mai el meu pare m’havia pegat, mai!! Recordaré aquell moment, aquella bufetada i aquella mirada tota la meua vida...

No sé com havia pogut passar... és cert que no  havíem utilitzat cap tipus d’anticonceptiu ni protecció d’altra mena, però el Caïm em deia que sabia el que feia i que no em preocupés, que no hi havia risc. Quarta lliçó Beth: mai creguis un home que et digui: “– Tranquil·la maca, jo controlo!” Perquè és mentida!

Havia de parlar amb el Caïm abans que ho fessin els meus pares, però com? No vaig poder... L’endemà vam anar tots tres al restaurant del poble, que era dels pares del Caïm, per parlar de l’assumpte. Vam arribar allà i el Caïm hi era, quina vergonya! Volia que em tragués la terra, volia desaparèixer en aquell moment. Els meus pares van explicar que m’havia quedat embarassada i que, evidentment, no avortaria, era un delicte! Però que on en menjaven tres també en podien menjar quatre, que no es preocupessin de res. Però amb la condició que el Caïm no em tornés a tocar mai més! Quina ràbia, parlaven de mi com si no hi fos present, i deien el que havia de fer sense consultar-m’ho abans! Val que era una nena, però tampoc era idiota! El Caïm en sentir aquelles paraules del meu pare es va accelerar molt. No ho podia permetre.

–Però Senyor Fatsini, jo estimo molt la seua filla. Sé que tinc molt mala fama aquí al poble i amb raó, i és molt raonable que vulgui protegir la seua filla dels nois com jo. Però li prometo que me l’estimo moltíssim, que vull ocupar-me del meu fill i que canviaré. Em casaré amb ella i formarem una família. Treballaré el que calgui per traure’ls endavant i que la Beth pugui seguir estudiant. I aquest dret no me’l pot negar, aquest fill també és meu.

El meu pare es va quedar bocabadat, mai s’hagués imaginat que un noi com el Caïm volgués centrar el cap i ocupar-se de les seues obligacions. Jo ja li deia que m’estimava de veritat i no em creien. Clar que una cosa és dir-ho i una altra molt diferent fer-ho!

Al cap de dos mesos ens vam casar, abans que tot el poble se n’adonés que estava embarassada, hagués estat una bomba per a les veïnes. El meu pare no ens va dirigir la paraula fins que va nàixer la nena, però havíem aconseguit el que volíem: ESTAR JUNTS!

Les coses al principi sempre són molt boniques, saps? Però sempre s’acaben torcent, i la nostra no va tardar molt en fer-ho. Jo em vaig haver de deixar els estudis, temporalment, perquè amb el sou del teu pare no n’hi havia prou. La teua germana es passava el dia i la nit plorant i vivíem en un pis molt petit que ens cobraven una bestialitat de lloguer, però no teníem altra opció. Uns mesos després, el teu pare va començar a fer les seues marxes nocturnes i a deixar-me a mi sola amb la nena i la casa. El venien a buscar els col·legues i no podia dir que no perquè se’n mofaven d’ell. I quan arribava tot borratxo...

–Et sembla bonic? Jo treballant com una burra i sense poder dormir, cuidant sola la nena!! I tu te’n vas a gastar-te els pocs diners que guanyem amb cerveses i no vull saber quines altres coses. I a sobre arribes tot borratxo! D’aquí a tres hores entres a treballar, i com et fotin al carrer no sé què farem.

–Calla!! Tu només t’has de preocupar que la casa estigui neta i ara mateix està feta un merder! Te n’hauries de donar vergonya porca! Inepta! Quina dona m’he buscat deu meu! Una nena que no sap fer ni una truita de patata i m’ho toca fer tot a mi! I a sobre no puc fer unes cerveses amb els amics!

–Estic aprenent a cuinar, d’acord? No puc fer més coses ja, vaig de bòlit! Intento complir amb les meues obligacions el millor que puc! I no anar-me’n de festa com tu!

–De festa, tu? No hi aniràs mai!! Ha ha ha, vine porca! Que t’ensenyaré el que és complir amb les teues obligacions.

Em pegava, m’insultava, m’infravalorava i em violava quan arribava borratxo. Però només era llavors, després es portava molt bé amb mi i amb la nena...

Sí! Això pensava jo i m’he estat enganyant durant molts i molts d’anys fins acabar a l’hospital en aquest estat. Beth, el primer cop que un home et posi una mà al damunt engega’l, no esperis a què hi hagi una segona vegada.

Al cap de tres anys vas venir tu, bonica! No t’esperàvem, però et vam rebre amb molta il·lusió. Ja havíem estalviat una mica de diners i ens vam poder comprar una casa perquè en aquell piset els quatre no cabíem.

Tot anava bé: teníem casa, cotxe, dos nenes precioses, faena fixa i jo havia pogut acabar els estudis obligatoris fent classes nocturnes. Però el Caïm continuava amb les seues escapades amb els amics, els seus sopars i el seu masclisme innat! La dona a casa netejant i amb les nenes, no podia anar mai amb les amigues, ni de sopars, ni de dinars, res! En canvi, ell, l’home de la casa, el mascle ibèric, pot fer el que li doni la real gana.

Durant anys he estat aguantant pallisses i cops, i desigualtat social a casa meua amb un home que m’ha portat per on vol i més, però que l’he estimat amb bogeria. I què havia de fer? Amb dos nenes a coll, amb una miserable faena... si hagués marxat de casa no haguéssim pogut acampar mai! No tenia recursos per traure dos nenes endavant! I per a mi el primer sempre heu estat vosaltres, tu i la teua germana, sempre!       

–Però mare sí que el pare té una mentalitat molt tancada i antiga respecte a la dona, per això sempre he dit que jo mai estaré amb un noi masclista perquè ja ho he viscut a casa, però d’aquí a tot això??!! Per què mai ens has contat res? T’haguéssim ajudat! Haguéssim tirat endavant! No haguessis arribat a aquest extrem! Mira’t mare, mira’t!! Mira que t’ha fet el tros de porc del pare! Que farem la Maite i jo si et passa alguna cosa? Mare, si us plau, no et moris...

–No volia que us preocupéssiu. Només t’explico aquestes coses perquè no facis els mateixos errors que jo... he estat una desgraciada tota la meua vida per un amor adolescent, que si hagués fet cas els meus pares no hagués anat més enllà. Però ho va anar i massa... No et preocupes petita, sou molt llestes les dos i sortireu endavant sense mi... sento molt que hagi passat això... ho sento...

–No m’ho puc creure! Mai havia vist el papa amb aquests ulls! Semblàveu tan feliços sempre... Que ruca has estat mare! Per què has tardat tant en contar-m’ho? El papa ha estat un fill de puta amb tu i ho ha de pagar, no es pot quedar així!

–Beth, deixa-ho anar! T’ho he contat perquè no em volia morir amb tot això dins, i perquè sóc la teua mare per cuidar-te i indicar-te el bon camí. Estic segura que mai cometràs els mateixos errors que jo! Ets molt intel·ligent, són uns altres anys i les dones ja no es deixen dominar com ho vaig fer jo... Vaig ser molt estúpida, però era una nena, i després tenia massa lligams amb el teu pare per poder marxar... Espero que em pugueu perdonar. Us estimo molt a les dues...

                                

I va deixar anar el seu últim alè! Necessitava contar, traure de dins seu tot allò que tenia amagat des de feia molts d’anys! Necessitava morir en pau... Sí, la seua vida ha estat una merda, ha sigut una desgraciada, a causa de tots els errors que va cometre. I va entropessar amb la mateixa pedra una i una altra vegada. Li va faltar el valor per seguir endavant o potser no, potser va posar més valor que ningú, perquè va aguantar tots aquests maltractes per poder dur les seues filles endavant i perquè poguessin tenir un futur digne, que només amb ella no haguéssim pogut tenir, o això és el que ella pensava, i no volia arriscar-se per comprovar-ho. No se n’ha penedit mai de res del que va fer en aquesta vida tan mísera, perquè no hauria tingut a les seues petites, que ho van ser tot per ella! Així que no estava disposada a permetre que nosaltres paguéssim els seus errors!

El meu pare va pagar per tot el que va fer i la meua estimada mare va morir en pau, però massa aviat, encara no havia arribat la seua hora. Però bé, no existeix cap màquina del temps per tirar enrere i evitar que passi el que va passar aquell dia. Però sí que puc escriure i contar la història al món perquè tothom tingui constància de les coses que passen, molta gent és ignorant d’aquests casos, i perquè la història de la meua mare quedi immortalitzada en aquests fulls i, per tant, que els seus actes no hagin sigut en va. Mai ho seran perquè li agrairé sempre tot el que va fer per mi, i ho contaré als meus fills, als meus néts i a totes les pròximes generacions de la nostra família.

Escena teatral: L'herència d'Amadeu Forcadell

 

Al notari el dia després de la mort d’Amadeu Forcadell. A la sala hi ha els tres fills, l’Èlia i una dona desconeguda. La Clemència i l’Andreu ploren desconsoladament la mort del seu avi mentre els altres estan enraonant.

Andreu: – Germaneta, Clemència, no et preocupis sortirem endavant. L’avi era molt vell, ha viscut i ha treballat molt.

Clemència: (amb veu plorosa entre singlots) –Sí, potser tens raó. Ara hem d’estar més units que mai. Som una família i entre els tres podrem portar el restaurant endavant.

Cristian: (amb arrogància) –Sou uns bledes, ploramiques! Aquí plorant per un vell... El que hem de fer és vendre el restaurant al rus! Repartim la pela i adéu Andreu! Bon voyage!

Andreu: (molt enfadat) – No sé com pots dir aquestes coses! No estimaves l’avi? Sang freda!

(Entra Maria Cinta corrent per la porta)

Maria Cinta: (Molt exaltada) –Andreu, Andreu! Vinc de l’hospital que m’han donat els resultats de l’autòpsia! (es fica la mà al cor) No ha estat una mort natural! (alçant encara més la veu) L’han intoxicat!

Clemència: – Però que dius?! Qui ho ha fet? Cristian no hauràs sigut tu?

Maria Cinta: – Sí, sí. Jo l’altre dia el vaig veure parlar amb el rus fora del restaurant! Ja ho devia tenir tot planejat...

Cristian: – Però que dius! Què en treia de matar-lo si li quedaven quatre dies! Vull los diners, sí, però no per matar-lo.

(Es segueixen barallant i mentre l’Èlia es dirigeix al públic, els altres no l’escolten)

Èlia: – Colla de beneits! Aquí l’única que ho té tot planejat sóc jo! L’avi em va prometre el mar i el cel,  perquè m’estimava. Tot per a mi. Una mort ràpida i llestos! (rialla malèfica). Tots els diners per a mi!

(L’Èlia torna amb la família)

Andreu: – Ja prou de discutir i divagar! Hem de trucar la policia i venjar la mort de l’avi. (Es dirigeix a Cristian) Per un cop no siguis tan ambiciós i pensa en la família.

Èlia: – Algú coneix aquella dona d’allà? Jo no l’havia vist mai...

Maria Cinta: – No sé qui és! Aquí només hauria de ser la família.

Cristian: – Doncs tu i l’Èlia no ho sou.

Èlia: – No em toquis els pebrots! He estat al costat de l’avi sempre i l’he cuidat molt millor que tu!

(Entra el notari a la sala)

Notari: – Què és aquest rebombori? Silenci sisplau! (s’asseu) Què fa tanta gent aquí? Si l’herència és per una sola persona. Bé, anem per feina.

(Els nets queden bocabadats. La Maria Cinta creua els dits. L’Èlia riu per sota el nas. L’Andreu i la Clemència continuen plorant)

Notari: – Amadeu Forcadell deixa la seua herència amb el restaurant inclòs a una única persona, aquesta és Amèlia Forcadell.

(Tots queden sorpresos i comencen a cridar)

Tots els fills: – Qui és aquesta? És un error!!! No pot ser!

(La dona desconeguda s’aproxima a la família)

Amèlia: – Sóc jo. Us dec una explicació. El vostre avi sempre m’ha tingut amagada per por a les males llengües. Jo sóc filla d’ell. Fa molts i molts anys, quan el pare estava de vacances, a una fira va conèixer la meua mare. Va sorgir un amor prohibit i el fruit d’aquest sóc jo. Clar, ell ja estava casat i no podia explicar-ho, arruïnaria la seua reputació. Així que ho ha amagat tots aquests anys, però ens hem continuat veient molt sovint. Ell m’estimava molt, sóc la filla que mai ha tingut.

Cristian: – S’ho queda tot una filla, borda! La que em faltava! (riu)

(Es senten los plors de la  Clemència)

Clemència: – Però com pot ser? (entre singlot i singlot) L’avi mai ens havia parlat de tu... I a mi l’avi sempre m’ho explicava tot! (Torna a posar-se a plorar desconsoladament)

Maria Cinta: – Sí home! El que ens faltava... Una filla bastarda que sigui la propietària del restaurant! (Aixeca el to de veu) De tots nosaltres, qui es mereix més l’herència és l’Andreu, que és l’únic que ha portat endavant el restaurant tot aquest temps!! No pot venir ara una nena de ciutat a prendre-li el restaurant al meu marit!! Andreu, digues alguna cosa per l’amor de Déu!!

Andreu: (parlant amb veu baixa, com si parlés per ell mateix) – No entenc l’avi... Tant que t’he ajudat al restaurant... Tantes hores que he invertit quan tu ja no el podies dur... Per què m’ho fas això...?

Cristian: – Guaita’l el teu Andreu, Maria Cinta! Com vols que l’herència sigui per a ell si és un titella! Només serveix per ser manat! (riu) L’avi us ha deixat a tots amb un pam de nas oi? Doncs us foteu!

Clemència: (amb la veu entretallada) – Escolta que a tu tampoc t’ha deixat res!

Cristian: (amb to burleta) – I bé que ha fet! Si m’ho hagués deixat a mi, a hores d’ara el restaurant ja estaria en mans del rus! (amb to mig enfadat) A mi tan me fa el punyeter restaurant, jo només volia peles.. Però veig que aquest vell ens ha deixat a dos veles!

(Es segueixen barallant i mentre l’Èlia es dirigeix al públic, els altres no l’escolten)

Èlia: (en to molt enfadat) – No m’ho puc creure! Iaio de merda! T’ho he donat tot! Et vaig donar amor i et vaig cuidar més que ningú! M’ho havies promès! M’havies dit que tot seria per a mi, per a la teua estimada Èlia!! Ara sí que no me’n penedeixo d’haver-te matat! T’ho mereixes, és la meua venjança...!!

(L’Èlia torna amb la família)

Amèlia: – Em sap greu nois, jo no volia que hi hagués baralles familiars per culpa meua.. Jo no sabia que el meu pare m’ho deixaria tot a mi!

Èlia: – Tu calla bastarda! No has estat pas tu qui ha cuidat durant tots aquests anys l’avi!

Maria Cinta: – Ni has estat tu qui ha dedicat tota la seua vida al restaurant!

Clemència: – Deixeu-la en pau, ella no té la culpa...

(L’Andreu assenteix amb el cap)

Cristian: – I es pot saber què en penses fer del restaurant? Jo si vols et presento un rus que el vol comprar, podem anar a mitges...

Amèlia: – No, no vull parlar amb cap rus. El meu pare volia que el restaurant seguís sent com ell sempre l’havia dut: un restaurant de poble, on la gent anava a dinar perquè sentia el caliu dels treballadors. Un restaurant on la gent era tractada amb molta amabilitat i on a la tarda es feien tertúlies i es jugava a cartes. Un restaurant familiar, sí, això és el que ell volia i, per tant, el que jo vull que sigui. Sé que ara potser abusaré de tot això que m’ha deixat el meu pare, l’Amadeu Forcadell, però vull fer-vos una proposta. Sé de sobres qui sou tots i quin paper jugueu dins del restaurant. Jo no puc deixar la meua vida a ciutat i no em puc fer càrrec jo sola del restaurant. Voldria, si vosaltres estiguéssiu disposats, que treballéssiu al restaurant. 

Cristian: (amb to de sorpresa) – Com??

Amèlia: – Sí. Vull que l’Andreu segueixi sent el cuiner del restaurant, que tu Cristian, comencis a treballar en aquest negoci familiar i que la Clemència també entri a formar part del restaurant. Vull que tot això segueixi igual, l’única cosa que canviarà és que l’amo ja no serà el meu pare, sinó que ho seré jo.

Maria Cinta: – Però que s’ha cregut aquesta mala pècora??

Cristian: (aixecant la veu) – Jo treballar? Ni pensaments!!

Amèlia: – No estic dient que ho decidiu ara. Encara seré uns dies pel poble, així que quan hagueu pres una decisió, veniu-me a buscar al restaurant. Crec que el meu pare estaria content de veure que tots seguiu al restaurant.

 Sense dir res més, l’Amèlia, amb pas tranquil, surt per la porta. La Clemència es posa a plorar altra vegada i amb pas tremolós, marxa del notari. La Maria Cinta agafa l’Andreu d’una revolada, i amb pas indignat l’una i amb pas pensatiu l’altre, marxen de la sala. En Cristian, amb una rialla a la boca, marxa sense dir res. Finalment, queda a la sala l’Èlia, que es queda allí palplantada sense saber què fer.

 Àudio de l'escena teatral: L'herència d'Amadeu Forcadell

Monòleg de l'Èlia

Pensaments

L’Èlia es troba a la cuina endreçant tots els trastos de nit, el restaurant ja ha tancat les seues portes al públic i només queden ella i l’altra cambrera que neteja el menjador. Mentrestant, l’Èlia pensa i reflexiona sobre la família del senyor Forcadell i el seu futur, el futur del restaurant... està nerviosa per tot el que està passant i cavil·la els seus plans per aconseguir com sigui Can Forcadell.
 

Èlia:   Aquests tres em trauen de polleguera. El Cristian és més gos que el jaure, vendrà el restaurant i s’ho gastarà tot amb festes; la Clemència és bona noia... sí! però un restaurant és massa gran per a ella; i l’Andreu... (sospira) ai pobre noi! la dona el porta per on vol i més! li prendrà tots els quartos i es quedarà amb el cul més pelat que un mono de fira.

(Cridant amb eufòria.) Aquest restaurant acabarà sent meu i només meu, amb tota l’herència que em correspon clar!!

(Un poc més tranquil·la i amb un to seriós, va reflexionant mentre desa els estris de la cuina al seu lloc.) Jo sóc la única que l’ha cuidat de veritat, al vell Forcadell, li he donat companyia i amor, tot el que ell ha desitjat en tot moment. Sóc la que més s’ha sacrificat per aquest restaurant: treballant hores i hores i... moltes hores extra... (canviant el to i fent cara de fastig) aquelles hores eternes, i els pots de viagra anaven que volaven!!

(Deixa de moure objectes, es queda pensativa... i continua parlant.) He de planejar un bon pla, fer-li veure al vell que els seus néts no continuaran portant el restaurant, perquè el seu somni és que aquest restaurant segueixi pertanyent a la família Forcadell per molts anys més, però a ells només els interessa els quartos, els euros!! (Ho diu amb un somriure malèfic i calculador.) I he de fer que s’adoni de la veritat, o no, però que almenys pensi que sóc jo la única que complirà el seu somni. Jo sóc de la família.

(Segueix calculant el seu pla seriosament.) Amb aquell rus ja està tot pactat. Només he necessitat dos nits (alçant el to de veu i rient) i sense cap viagra!!

Li fotre el pèl al vell com a un lloro, després vendré el restaurant al rus (alçant el to de veu amb felicitat) per un molt bon preu! I després... (sospira). (Plena d’alegria, amb el rostre exaltat, rient i saltant, diu:) Me n’aniré al Carib a viure la vida que em mereixo després d’anys de sacrificis i penyores!!!

De sobte entra la cambrera i es queda bocabadada, observant la situació.

Èlia: - Què fas tu? Mires alguna cosa? Espero que no t’agradi parar l’orella darrere les portes o tardaràs dos mesos més en cobrar!

(Remugant en veu baixa.) Que sàpiga aquesta qui mana aquí, ja fa molts anys que hi treballo i sóc jo qui porta la batuta!

 

Àudio del monòleg

 

 

 

 

 

 

Haikús: la bellesa interior

Em trac la roba
i em mostro tal com sóc,
bonic o lleig.


Tú, gran bellesa,
i com més amagada
més desitjable.

Auca: Els preus de la cafeteria, les beques i les matrícules

Romanç: Amor fraternal

Una germana és aquella
que et guia com una estrella.
Si et veu una mica trista
et trau a ballar a la pista.
I quan no et veu molt contenta
et dóna força i empenta.
I per molt que ens enfadem
les germanes no ens cansem.
Som dos ànimes unides
que mai serem destruïdes.
Una força abismal
amb un camí sens final.
És la màgia fraternal
un suport addicional,
t'ajuda a tirar endavant
quan ja t'estàs ensorrant.
Ella sempre te consola
i no et deixa estar sola.
Tot i tancar-li la porta
sempre et farà sentir forta.

Microrelat: Metàfora d'una realitat

Hi havia una vegada un rei molt ric i amb un nivell de vida molt elevat, però el seu poble patia molta fam. Un dia un vellet li digué:

- Sa majestat, per què no reparteix les seues riqueses i viandes pel poble perquè aquests puguin menjar i viure amb unes condicions més favorables?

I el rei respongué:

- Ah, no, no! Aquestes riqueses són meues! Ells ja estan avesats a viure amb aquestes condicions, ho superaran. En canvi, jo no podria sobreviure amb menys del que tinc, moriria!

Al cap d’unes setmanes el poble s’infestà d’una greu malaltia i morí tothom; quedant, així, el rei regnant una vila deserta.