Treballant els punts de vista

Narrador protagonista i focalització interna:

 

Jo era l’únic hereu de la família Castellarnau. D’ençà de la mort del meu pare em sentia molt sol perquè, tot i que em distreia amb els nous projectes del port de Tarragona per poder tornar a comercialitzar i, per això, tota la població em donava suport, quan arribava a casa no tenia ningú; una casa tan gran per a una sola persona al final acabes pujant-t’hi per les parets, us ho puc assegurar. Fins que un dia assegut en una de les butaques de vellut porpra del saló principal de la casa, davant la xemeneia veient com saltaven les guspires de foc i espetegaven contra el terra de rombes, aparegué el meu pare; la seva ànima, és clar, perquè ell estava mort. En un primer moment em vaig espantar molt i em vaig acotxar sota la butaca – hi havia molta borra, es notava que allí no netejava ningú–. Ell em digué que restés tranquil, que només venia per advertir-me que anés amb compte perquè les tropes napoleòniques estaven a punt d’arribar a la costa i vindrien a buscar els plànols del port. Amb la seva ajuda ho vaig amagar en un lloc on ningú ho podria trobar, al darrere del quadre de Zeus, al menjador principal, hi vaig fer com una mena caixa forta per a alguna urgència com aquesta. I jo vaig marxar perquè sabia que si no ho trobaven em torturarien fins que digués la veritat.

            Anant passejant per la Part Alta de Tarragona em vaig trobar un vailet que em mirà amb ulls horroritzats i pena com demanant-me ajuda, li digué:

- Què passa vailet?

- Senyor Castellarnau ens has d’ajudar – em contestà amb ulls plorosos.

En aquells  moments un soldat travessà el vailet amb l’espasa i després, la tragué; una sang escandalosa rajava de l’espasa, em vaig quedar perplex amb les cames clavades al terra. Aquell soldat em mirà i em digué: - Suivez-moi!

            El vaig seguir fins arribar a una masia abandonada, allà m’esperaven molts més soldats. Em van tapar els ulls i em van lligar les mans al darrere sense opció de moviment. Estava espantat, però al fons tranquil perquè sabia que l’esperit del meu pare em protegia en algun racó d’aquelles quatre parets.

            No dominava gaire el francès, però el suficient per entendre que em demanaven els plànols de les noves infraestructures portuàries. Jo només deia:

- Je ne sais pas de quoi vous parlez!!

I sentia com una puntada de peu em desfeia l’estómac per dins. I una altra i una altra; i de sobte, un cop de puny em desencaixava la mandíbula. I així contínuament em torturaven i em pegaven una i una altra vegada, durant setmanes...

            Finalment, se’n cansaren i em deixaren allí tirat, deshidratat, sense menjar i mig moribund a causa de les pallisses. Fins que un dia, em cercà un pagès que voltava per allí i em guarí.

            Després d’unes setmanes de repòs i recuperació, vaig anà a cercar els plànols a casa. Estava tot escorcollat, tots els mobles per terra, escultures trencades... van dipositar tota la ràbia que tenien frustrada per no poder aconseguir els plànols en destrossar-me l’habitatge. Però almenys no els havien trobat, encara estaven allí. Així que, el primer que vaig fer va ser anar a cercar l’alcalde de Tarragona. Vam estar dubtant de seguir endavant per por que tornessin a la ciutat, però era injust que tant de sacrifici no dónes cap fruit. Finalment, després d’alguna disputa, vam construir el nou port perquè Tarragona pogués comercialitzar després de tants anys estancada i, així, fer que la ciutat es desenvolupés.

            El setge a Tarragona féu molt de mal i moriren milers de persones. La ciutat visqué mesos sota el dol i la pena dels familiars i coneguts que havien mort, i del sofriment viscut durant mesos.

           

  Narrador objectiu i focalització externa:
 

De repent, la seva boca es desencaixà, estava tot magolat pels cops i hi havia molta sang. Amb els ulls tapats, de mans i peus lligat, sense menjar ni beure, i rebent puntades de peu cada moment, així és com Antoni Castellarnau subsistia aquelles setmanes. Les seves forces defallien per moments, ja no podia ni parlar. Només els deia als soldats:

- Deixeu-me en pau si us plau! Us juro que no sé res d’aquests plànols.

Però no servia de res. Un dels soldats semblava sentir compassió envers aquell pobre desgraciat que potser els mentia o potser no, però que pel que es veia no tenia intenció de dir res sobre els plànols; si no el deixaven en pau o no l’hidrataven un poc, acabaria morint. Aquest volia marxar, ja que no en traurien res,  però el capità i cap de l’operació s’havia encebat amb el noi i no cessava.

- Roman ja n’hi ha prou! Deixa’l en pau, no veus que aquest noi no sap res dels plànols?

- Calla Français o et mataré! Amb aquest cor tan bla que tens mai aniràs enlloc. Penso fer que aquest català parli sí o sí!

Castellarnau no parava de plorar i suplicar. Així que, Français, al cap d’unes setmanes de tortura, va fer saltar l’alarma que a la ciutat la resta de soldats necessitaven suport i que havien d’anar. Així que varen deixar a aquell pobre desgraciat, mig moribund, en aquella masia abandonada.

            Un dia plujós, un pastor anava pel camp pasturant les ovelles. Quan de sobte començà a llampega i decidí refugiar-se a la masia que es veia a la llunyania i semblava abandonada. Quan entrà es trobà a Castellarnau al terra ple de sang i amb la cara desfigurada. Estigué un dies cuidant-lo i donant-li de menjar fins que es revifà.

- Moltes gràcies senyor, li juro que li agrairé el que ha fet per mi amb moltes riqueses – li digué Josep Antoni Castellarnau.

El senyor quedà perplex, li havia salvat la vida a l’hereu de la família Castellarnau, sense saber-ho, i li pagaria amb moltes riqueses.

El senyor Castellarnau marxà corrents a Tarragona a contar-li tot a l’alcalde i, conjuntament, manaren fer les noves infraestructures del port que ajudarien a tirar endavant la ciutat.

 

      Narrador omniscient i focalització zero: 

Tarragona està tranquil·la i serena. Després d’haver rajat molta sang, havia arribat la pau. Ja podia comercialitzar i s’estava desenvolupant, i tot gràcies a la gent que havia col·laborat amb el projecte del port nou, com era Josep Antoni Castellarnau, que gairebé es deixà la vida.

Castellarnau havia sofert la tortura dels soldats francesos durant més d’un mes, l’havien segrestat en una masia abandonada i allí l’havien apallissat dies i dies fins deixar-lo mig moribund amb la finalitat d’intentar treure informació sobre els plànols, però sense èxit i cansats el van deixar allí perquè morís.

Aquest, avisat pel seu difunt pare, havia amagat els plànols per evitar que les tropes napoleòniques els trobessin i poguessin destruir el projecte que tenien de futur per dur la ciutat endavant.

Napoleó assabentat d’aquest projecte va escorcollar tota la casa, però no varen trobar ni els plànols ni l’hereu dels Castellarnau. Així que el buscaren per tota la ciutat. Un dels soldats el va trobar, en aquell moment Josep Antoni Castellarnau estava ajudant a un nen petit que plorava, quan el soldat sense escrúpols travessà al vailet amb l’espasa, deixant el nen al terra rajant sang i agonitzant, una escena realment freda i horrorosa, però real.

Després de més d’un mes a la masia, la resta de soldats es començaren a preocupar quan van veure que el noi amb prou forces respirava; i tot i així no els deia res sobre els plànols, li digueren al cap de l’operació que potser s’havien equivocat de persona o que, realment, no sabia res sobre el tema. Demanaren que el deixés estar, però el cap sota cap circumstancia el deixà; el torturava sense cap mirament ni remordiment. Al final, la resta de soldats van fer un complot dient que els havien cridat de la ciutat perquè anessin i així van aconseguir deixar aquell pobre desgraciat agonitzant i sol en aquella masia, on segurament acabaria morint de forma lenta i dolorosa.

Castellarnau havia aguantat els cops i les injúries com un veritable cavaller, només per salvar la seva ciutat, una gesta memorable. Estava disposat a morir com un màrtir.

Però no fou així, perquè aquest fou salvat i curat per un amable i benèvol pagès reusenc que anava pasturant per la zona, i en l’intent de refugiar-se de la pluja se’l trobà i el guarí. Pobre vellet es passà setmanes al seu costat sense deixar-lo ni un segon sol, donant-li menjar i beure i desinfectant-li les ferides, sense esperar res a canvi, sinó que ho féu per compassió. Però, quan l’Antoni Castellarnau es recuperà, li agraí amb moltes riqueses i viles, aquest tan generós i hereu de la gran herència del seu pare no podia fer menys. Mentrestant les tropes napoleòniques duien a terme un setge a Tarragona, on tenien a tots els ciutadans acorralats i incomunicats. I amb els innocents descarregaven tota la ràbia, matant sense cap finalitat aparent, sinó que ho feien per diversió. Va ser un dels pitjors setges de la història

Finalment, quan Castellarnau pogué tornar a la ciutat el setge ja s’havia acabat i milers i milers d’innocents havien mort. Després d’uns durs mesos de dol, la pau tornà a regnar a la ciutat.