Relats espaciotemporals

-       Lineal:

Estava assegut en una de les butaques de vellut porpra del saló principal de la casa, davant la xemeneia veient com saltaven les guspires de foc i espetegaven contra el terra de rombes. Va entrar el meu pare, en Carles Castellarnau, i com sempre vam començar a discutir sobre la decoració. L’havia elegit jo i no havia estat mai d’acord, sempre amb el mateix – la casa és renaixentista, no veus que no hi pega aquest estil? i aquest quadre de Zeus? Què hi pinta? No n’hi havia cap altre? – em treia de polleguera. No li agradava l’estil neoclàssic que havia incorporat a la casa i que contrastava amb el tardo gòtic i renaixentista que ja tenia. Però tothom estava encantat amb la meva feina i això encara l’empipava més.

            Jo era l’únic hereu dels Castellarnau i, per tant, me n’havia d’encarregar de la casa. Tot i estar mort, l'ànima del meu pare sempre havia estat present i, en el fons, agraïa la seva companyia. Ara era l’encarregat de reunir diners per a les noves infraestructures del port i de guardar els caudals i tota la documentació, és a dir, que el poble confiava en mi perquè feia coses positives i gratificants per a la ciutat, ja que si no tornàvem a comercialitzar de seguida, Tarragona quedaria molt endarrerida econòmicament i deixaria de ser una de les ciutats amb més importància de Catalunya.

            Parlant amb el meu pare, de sobte, es començaren a sentit crits, plors, gent corrent, molt de rebombori. No sabia el que passava. Algú ens estava atacant.

            Sentíem cops a la porta principal, el servei s’amagà espantat, i la porta caigué al terra. Eren les tropes napoleòniques, que ja havien arribat al port de Tarragona, venien a assaltar la ciutat i a prendre les poques riqueses que teníem.

            Jo vaig quedar inconscient, em robaren tota la documentació que reunia sobre el port i algunes riqueses de la casa. Però el pitjor fou el setge que ens mantingué incomunicats i acovardits durant uns mesos i que fou terrible.

            Malgrat l’experiència desagradable que visqué Tarragona, no vam cessar fins acabar el port i poder empentar Tarragona fins al comerç i al desenvolupament.

-          In media res:

De repent, la porta de la entrada principal de la casa Castellarnau caigué a terra. Vaig donar un salt de la butaca i van començar a sortir soldats i més soldats, els quals em van deixar inconscient al terra.

            Passes, cops, plors, crits, brams, desesperació, impotència, pànic... aquest és l’ambient que es vivia el 4 de maig de 1811 a la ciutat de Tarragona.

            Jo estava parlant amb el meu difunt pare sobre la decoració de la casa i sobre els meus negocis relacionats amb les noves infraestructures portuàries per a avançar un pas més en la comercialització de Tarragona. Per això, les tropes napoleòniques vingueren a casa nostra, perquè no volien que cap ciutat de Catalunya progresses.             

           Quan se’n assabentaren, a part d’assaltar la ciutat com moltes altres, vingueren a buscar tota la documentació que els podia aportar informació important sobre els nous plans que portàvem entre mans i, així, poder evitar que es complissin, ja que a ells no els interessava que Catalunya creixés econòmicament i independent.

            El meu pare estava dolgut, l’orgull podia amb ell, ja que mai havia assimilat el meu èxit. Després de la seva mort, no podia suportar que a mi se’m recordés com millor ciutadà que ell, o com el millor Castellarnau de Tarragona. Les coses m’anaven bé, el poble confiava amb mi i estava a punt de treure a Tarragona del pou on havia caigut. El pare sempre havia estat present en ànima dins la casa, rondinant i atrotinant-me amb la decoració i els meus negocis. Però, al final, amb tota la por que vam passar, ell inclòs, es posà una mica de la meva part, no li semblava tan lleig que el seu fill tingués prestigi i guanyés títols, ja que duia el seu cognom i, per tant, també era un orgull per ell.

            Malgrat tots els successos que van esdevenir, cap inconvenient fou suficient i quan s’acabà el cruel i temible setge de les tropes de Napoleó, de seguida ens vam posar altre cop amb el port marítim. Era l’única oportunitat de treure Tarragona endavant i al final, després de molts esforços, ho vam aconseguir.

              

-          Començat pel final:

Un dia tranquil, seré, se respira pau a l’aire fresc de Tarragona. La brisa del mar em dóna bufetades a la cara i em treu un somriure. És tan gratificant estar estirat davant l’infinit i poder observar el progrés aconseguit durant un llarg temps de lluita i treball.

            Fins i tot el meu pare, sempre tan orgullós i envejós, no pot evitar mostrar la seva felicitat enfront la porta que ens obrirà camins cap a un futur molt millor.

            Aquella nit del 1811 va ser terrorífica, tots els carrers de Tarragona tremolaven de por i vessaven en sang les llàgrimes de les milers de persones que varen sofrir l’atac dels francesos. Quan vaig veure la porta principal a terra i un centenar de soldats enfront meu, el cor em bategava a mil i ja no recordo res més, a part de la por que em corria per les venes, ja que em vaig quedar inconscient. El meu pare i el servei es van amagar espantats. I els soldats van escorcollar tota la casa cercant els plànols del port i tot el referent a ell per evitar que poguéssim dur-ho a terme. De totes maneres, no ens vam acovardir pas davant aquella agressivitat, i el nostre pla es va dur endavant i amb èxit.

            Just uns minuts abans de l’atac dels soldats a casa meva, se'm va aparèixer l'espectre del meu difunt pare i ens vam posar a disctutir, com sempre, sobre la decoració de la casa. La qüestió és que mai li ha agradat allò que he elegit jo, segons ell, el nou estil que li he donat no hi diu res amb la casa i llavors trenca l’harmonia. Però fins i tot a ell, el temible setge que dugueren a terme les tropes napoleòniques, i tots els successos arran d’aquest fet, l’han entendrit, ja que últimament no m’empaita tant i diu que l’estil neoclàssic li comença a agradar. A més, està encantat amb la feina aconseguida amb el port marítim, que no fou bufar i fer ampolles, sinó més aviat feixuga. Diu que està molt orgullós de mi, i aquestes paraules m’omplen el pit de coratge i orgull per continuar endavant, ajudant la meva ciutat amb allò que calgui.