- Lineal:
Estava assegut en una
de les butaques de vellut porpra del saló principal de la casa, davant la
xemeneia veient com saltaven les guspires de foc i espetegaven contra el terra
de rombes. Va entrar el meu pare, en Carles Castellarnau, i com sempre vam
començar a discutir sobre la decoració. L’havia elegit jo i no havia estat mai
d’acord, sempre amb el mateix – la casa és renaixentista, no veus que no hi
pega aquest estil? i aquest quadre de Zeus? Què hi pinta? No n’hi havia cap
altre? – em treia de polleguera. No li agradava l’estil neoclàssic que havia
incorporat a la casa i que contrastava amb el tardo gòtic i renaixentista que
ja tenia. Però tothom estava encantat amb la meva feina i això encara
l’empipava més.
Jo era l’únic
hereu dels Castellarnau i, per tant, me n’havia d’encarregar de la casa. Tot i
estar mort, l'ànima del meu pare sempre havia estat present i, en el fons,
agraïa la seva companyia. Ara era l’encarregat de reunir diners per a les noves
infraestructures del port i de guardar els caudals i tota la documentació, és a
dir, que el poble confiava en mi perquè feia coses positives i gratificants per
a la ciutat, ja que si no tornàvem a comercialitzar de seguida, Tarragona
quedaria molt endarrerida econòmicament i deixaria de ser una de les ciutats
amb més importància de Catalunya.
Parlant amb el meu pare, de sobte,
es començaren a sentit crits, plors, gent corrent, molt de rebombori. No sabia
el que passava. Algú ens estava atacant.
Sentíem cops a la porta principal,
el servei s’amagà espantat, i la porta caigué al terra. Eren les tropes
napoleòniques, que ja havien arribat al port de Tarragona, venien a assaltar la
ciutat i a prendre les poques riqueses que teníem.
Jo vaig quedar inconscient, em
robaren tota la documentació que reunia sobre el port i algunes riqueses de la
casa. Però el pitjor fou el setge que ens mantingué incomunicats i acovardits
durant uns mesos i que fou terrible.
Malgrat l’experiència desagradable
que visqué Tarragona, no vam cessar fins acabar el port i poder empentar
Tarragona fins al comerç i al desenvolupament.
-
In media res:
De repent, la porta de
la entrada principal de la casa Castellarnau caigué a terra. Vaig donar un salt
de la butaca i van començar a sortir soldats i més soldats, els quals em van
deixar inconscient al terra.
Passes, cops, plors, crits, brams,
desesperació, impotència, pànic... aquest és l’ambient que es vivia el 4 de
maig de 1811 a
la ciutat de Tarragona.
Jo estava parlant amb el meu difunt
pare sobre la decoració de la casa i sobre els meus negocis relacionats amb les
noves infraestructures portuàries per a avançar un pas més en la
comercialització de Tarragona. Per això, les tropes napoleòniques vingueren a
casa nostra, perquè no volien que cap ciutat de Catalunya progresses.
Quan se’n assabentaren, a part
d’assaltar la ciutat com moltes altres, vingueren a buscar tota la documentació
que els podia aportar informació important sobre els nous plans que portàvem
entre mans i, així, poder evitar que es complissin, ja que a ells no els
interessava que Catalunya creixés econòmicament i independent.
El meu pare estava dolgut, l’orgull
podia amb ell, ja que mai havia assimilat el meu èxit. Després de la seva mort,
no podia suportar que a mi se’m recordés com millor ciutadà que ell, o com el
millor Castellarnau de Tarragona. Les coses m’anaven bé, el poble confiava amb
mi i estava a punt de treure a Tarragona del pou on havia caigut. El pare
sempre havia estat present en ànima dins la casa, rondinant i atrotinant-me amb
la decoració i els meus negocis. Però, al final, amb tota la por que vam
passar, ell inclòs, es posà una mica de la meva part, no li semblava tan lleig
que el seu fill tingués prestigi i guanyés títols, ja que duia el seu cognom i,
per tant, també era un orgull per ell.
Malgrat tots els successos que van
esdevenir, cap inconvenient fou suficient i quan s’acabà el cruel i temible
setge de les tropes de Napoleó, de seguida ens vam posar altre cop amb el port
marítim. Era l’única oportunitat de treure Tarragona endavant i al final,
després de molts esforços, ho vam aconseguir.
-
Començat pel final:
Un dia tranquil, seré,
se respira pau a l’aire fresc de Tarragona. La brisa del mar em dóna bufetades
a la cara i em treu un somriure. És tan gratificant estar estirat davant
l’infinit i poder observar el progrés aconseguit durant un llarg temps de
lluita i treball.
Fins i tot el
meu pare, sempre tan orgullós i envejós, no pot evitar mostrar la seva
felicitat enfront la porta que ens obrirà camins cap a un futur molt millor.
Aquella nit del 1811 va ser
terrorífica, tots els carrers de Tarragona tremolaven de por i vessaven en sang
les llàgrimes de les milers de persones que varen sofrir l’atac dels francesos.
Quan vaig veure la porta principal a terra i un centenar de soldats enfront
meu, el cor em bategava a mil i ja no recordo res més, a part de la por que em
corria per les venes, ja que em vaig quedar inconscient. El meu pare i el
servei es van amagar espantats. I els soldats van escorcollar tota la casa
cercant els plànols del port i tot el referent a ell per evitar que poguéssim
dur-ho a terme. De totes maneres, no ens vam acovardir pas davant aquella
agressivitat, i el nostre pla es va dur endavant i amb èxit.
Just uns minuts abans de l’atac dels
soldats a casa meva, se'm va aparèixer l'espectre del meu difunt pare i ens vam
posar a disctutir, com sempre, sobre la decoració de la casa. La qüestió és que
mai li ha agradat allò que he elegit jo, segons ell, el nou estil que li he
donat no hi diu res amb la casa i llavors trenca l’harmonia. Però fins i tot a
ell, el temible setge que dugueren a terme les tropes napoleòniques, i tots els
successos arran d’aquest fet, l’han entendrit, ja que últimament no m’empaita
tant i diu que l’estil neoclàssic li comença a agradar. A més, està encantat
amb la feina aconseguida amb el port marítim, que no fou bufar i fer ampolles,
sinó més aviat feixuga. Diu que està molt orgullós de mi, i aquestes paraules
m’omplen el pit de coratge i orgull per continuar endavant, ajudant la meva
ciutat amb allò que calgui.
